Fragments nocturns

A finals de setembre vam rebre via e-mail la proposta de participar amb els alumnes de 6è en el Youngcast Project, un projecte amb altres escoles catalanes, espanyoles i angleses, utilitzant les eines audiovisuals i les TIC. Ens va semblar interessant i ens vam inscriure.

Consisteix en produir podcasts i penjar-los en el bloc del projecte en anglès i en castellà amb l'objectiu de millorar tan la comprensió com l'expressió oral en la llengua estrangera i conèixer millor les costums d'altres llocs i poder intercanviar idees sobre diferents temes entre els estudiants.

Aquesta setmana hem ultimat la nostra primera tasca, la presentació de l'escola, el nostre horari, i les assignatures que més els hi agraden.  Estem força satisfets del resultat final.

Un cop presentat el projecte als dos grups d'alumnes, aquests en parelles van elaborar un petit text en anglès del que volien explicar. Un cop corregit el text el van gravar amb l'audacity. Vam escoltar les diferents gravacions i van escollir les que opinaven que eren les millors. I amb aquestes vam fer el muntatge final. No podia excedir els 3 minuts, però al final és una mica més llarg. Com que el temps se'ns tirava a sobre, dos voluntaris van gravar l'explicació en castellà que també es va afegir al podcast.

També hem escoltat les presentacions de les altres escoles i ara ens tocarà comentar-les en el bloc.

Ara ja estem treballant en la segona activitat. Farem una presentació d'alguns llocs significatius pels alumnes: Sabadell i Barcelona, en primer terme, però també altres llocs d'Espanya. Ja tenim la part escrita acabada, la propera setmana farem un casting oral i començarem de nou les gravacions.

Janis Joplin, Jimi Hendrix and Jim Morrison junts. Gaudiu del vídeo

A la major part de les feines quan falta un treballador simplement la seva feina queda per fer o és assumida per un altre però, què passa en una escola quan no ve un mestre ? El Departament d'Educació cobreix les baixes i absències dels mestres de 4 dies o més, però només hi ha nomenaments de substituts els dimarts i els dijous. Això significa que en forces ocasions les absències s'han de cobrir amb el propi personal del centre fins que no arriba el substitut.

Cada escola determina uns criteris i mecanismes per cobrir aquestes situacions extraordinàries. Però sigui quina sigui la decisió presa, l'absència d'algun mestre sempre suposa canviar la planificació del que es tenia previst fer i articular alguna activitat més o menys improvisada per tal d'atendre els alumnes. Un mestre deixa de fer el que tenia previst fer i va a l'aula on s'ha produït l'absència. Amb una mica de sort acostuma a trobar alguna activitat a realitzar amb els alumnes que ha deixat preparada el mestre absent i tracta de fer-la el millor possible amb uns alumnes que en molts casos no coneix.

Fins i tot, quan el Departament d'Educació envia un substitut cal preveure un primer moment d'adaptació al centre i a la tasca que li tocarà portar endavant. Primer de tot, els alumnes són molt conscients que un substitut no és el mateix que el mestre titular i acostumen a posar-lo a prova, tinguin l'edat que tinguin els alumnes, i si poden li prenen el pel. Els companys de nivell i/o cicle procuren arropar i ajudar a aquest substitut en el temps que ha de durar aquesta substitució. Però és clar que les substitucions segurament afecten el ritme d'aprenentatges dels alumnes, i que un grup d'alumnes que pateix moltes substitucions al llarg de la seva escolaritat no és el mateix que un grup que aconsegueix tenir mestres i, sobre tot, tutors estables. Però també és evident que no es poden fer miracles i que una substitució s'ha d'abordar amb el millor ànim possible.

Aquesta setmana, he estat dues tardes substituint. Una tarda a la USEE i l'altra tarda a 2n., un grup que ja coneixia d'una altra tarda. Tocava matemàtiques. Tenien que començar un nou tema, però he preferit treballar amb ells exercicis de matemàtiques en la pantalla digital, i després he aprofitat per mostrar les utilitats de la pàgina web del centre i del bloc del cicle inicial recent estrenat.

Ara es parla molt d'educació als mitjans de comunicació. No sé si és bo o dolent, però és així. Es mostra gran preocupació pels resultats dels nostres alumnes, i pels pobres resultats que obtenim en totes les comparatives amb d'altres països del nostre entorn immediat i no tan immediat. La setmana passada El Periòdico publicava el resultat d'una enquesta a la població general en que l'educació sortia de nou mal parada.

A resultes d'això tot és fer lleis i dictar noves normatives que han de solventar en un futur no massa llunyà aquest present no massa brillant. Ara tenim a LEC al Parlament, i diumenge una manifestació de protesta.

El cap de setmana el Conseller deia en una entrevista que aquest curs es trobarà una solució a les llargues vacances estivals dels alumnes. Avui dilluns de nou el Conseller en un mitjà (TV3) afirmava que en poc temps, crec que parlava de 5 anys, les escoles del país donaran un pas molt important en la utilització habitual de les TIC en les aules i que l'experiència del famós CEIP Jacint Verdaguer deixarà de ser la excepció i es convertirà en la norma.

Tot són simples paraules que se les emporta el vent. Els pressupostos, una nova qüestió d'actualitat, d'educació continuen sent tan minsos com sempre. De fet fins que la suposada importància que tots els governs diuen per activa i passiva que té l'educació no es tradueixi en una important aposta pressupostària. I quan dic això vull dir un augment significatiu dels mateixos, tots els canvis dels que es parlen són impossibles.

Si volem ser com la famosa i envejada Finlàndia hem d'invertir-hi el mateix. Si no és així ja podem anar fent promeses de que farem això i allò que continuarem igual, comptant amb la bona voluntat dels mestres i prou. Menys parlar i més abocar-hi el sac. Invertir en educació és invertir en futur.

Amb la llei d'amnistia de finals dels any 70 ens van enganyar. Després de moltes manifestacions amb el crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, al final els presos polítics van sortir de la presó. Però ningú ens va explicar que aquella llei també incloïa els delictes que els addictes al règim havien comès en els llargs i foscos anys de la dictadura. I ara quan molts anys després s'intenta furgar en la història i demanar justícia resulta que no és possible ja que aquells delictes van estar amnistiats amb aquella llei o això diuen. Quin engany! Em sento enganyat i estafat.

El superjutge Garzón inicia unes diligències judicials per després acabar concloent que no són de la seva incumbència i que no hi pot fer res ja que resulta que el General Franco està mort. Què no ho sabia abans ? Tan ignorant és aquest senyor ? Si no fos un tema tan seriós seria per riure.

Franco i tota la seva camarilla d'assassins no poden ser jutjats mentre que el President Companys i molts d'altres continuen sent oficialment culpables i els seus judicis no són i no poden ser revisats. És clar ells van ser amnistiats per la llei d'amnistia i Companys i els altres no ? No ho entenc.

Matí agradable a la zona de l'anella olímpica, lloc farcit d'esdeveniments a part de la cursa d'orientació: una caminada del Barnatresc i la preparació del Palau Sant Jordi per l'Enduro que es celebrava a la tarda. He arribat amb temps i mentre esperava he pogut passejar per la zona i contemplar els darrers relleus de la cursa per equips.

Un cop acabats aquests ha arribat el torn per la resta de curses. Avui tocava córrer en modalitat score i 26 fites. Prometia ser una cursa ràpida i així ha estat.

No he sortit massa bé. He de millorar aquest aspecte en aquest tipus de curses. Tinc que ser més ràpid no pensar massa i sortir darrera dels més ràpids. Ja tindré temps per pensar després. Aviat amb marco una estratègia de cursa i passo ràpidament pels primers controls. Vaig a darrera d'una orientadora i un orientador. Creuem la carretera pel pas de vianants i després d'una forta pujada, l'orientadora queda enrere i a la següent fita també deixo enrere a l'altre orientador. Ara ja vaig sol. Torno a travessar el pas de vianants. Aquest serà l'interval més llarg de temps. Segurament m'ha faltat anar una mica més ràpid en aquesta part de la cursa.

Allà lluny veig una fita i quan hi arribo comprovo que no és del meu circuït. Errada important de concentració: havia passat pel costat i no l'havia vist. Tinc a poca distància a un estranger que també participa en la cursa i un jove del COC.

A mesura que passo els diferents controls canvio d'estratègia cercant la millor opció. L'estranger es massa ràpid per mi, s'allunya i el deixo de veure. Al final serà el tercer. El jove del COC fa una elecció de fites diferent i queda enrere. Després de trobar-me amb una tanca que no puc travessar i que no havia previst acabo de perfilar l'estratègia de cursa fins al final. Ja només em resten les darreres 6 fites. Es tracta de córrer el més ràpid possible. Així és, per acabar en 35-50, cinquè i satisfet de com m'ha anat. Realment he gaudit molt de tota la cursa. M'agraden aquest tipus de cursa.

Abans de marxar cap a casa assisteixo al lliurament de premis de la cursa per equips. La selecció catalana ha estat la guanyadora absoluta d'aquest trofeu per primera vegada en les cinc edicions per davant de la selecció britànica.

Fotos Ramon Casal

Aquest és un trofeu per equips que es disputa a Barcelona, però que també té curses opens per qui no té la possibilitat de formar un equip. Es disputa en la modalitat de dos dies: dissabte en cursa lineal i diumenge en cursa per relleus i score pels participants en la modalitat open.

La cursa del dissabte és a Collserola en el mateix lloc on al mes de gener es va disputar el Trofeu Francesc Matés. Feia l'open llarg que coincidia amb el circuït elit femení de la cursa per equips, per tan seria difícil. Eren 5200 metres, 18 fites i 365 de desnivell, sabia a més que era una zona amb desnivell molt forts. Calculava que necessitaria unes dues hores.

M'ha tocat sortir l'últim, i surto sense pressa. Asseguro les tres primers fites. Per arribar a la 4ª tinc una tirada llarga, però que no sembla difícil. Però aquí faig al primera errada del matí. M'oriento malament i arribo a un camí, però sóc conscient que no és el camí que buscava. No sé on sóc. Allà trobo una noia que fa l'open curt tan desorientada com jo. Arribo a una cruïlla i m'oriento. Quina volta que he donat! Què lluny que estic de la 4. Però ara ja veig clar el camí i allà vaig. Finalment ja la tinc, però han estat 24 minuts, quant segurament amb uns 10 ho podia haver fet.

La 5 un cop hi estic a prop no és fàcil de trobar. La 6 i la 7 em van força bé, però a la 8 torno a ensopegar. Baixo fins el que en el mapa està marcat com una riera la travesso i una mica amunt tinc que trobar la 8. Però un cop estic a prop no hi ha manera. Vaig massa cap a l'Oest i un detall del relleu em confon i tinc que desfer el camí. Una nova pèrdua de temps prou important. 9 i 10 són ràpides.

Ara bé la 11 està de nou ben allunyada. Cal triar un itinerari. M'ho rumio i em poso en marxa. Primer cal pujar fins trobar una carretera. Una mica més i me la deixo enrere. Després agafo per sota d'una línia elèctrica. Toca pujar i baixar fort fins arribar a un camí i pujara la carena per trobar allà la fita. Han estat més de 20 minuts. He fet tot aquest tros amb un altre orientador i seguim junts fins a la 12 tot fent petar la xerrada sobre les curses d'orientació. La 13 ens la passem i jo opto per tornar enrere. Aquí ens separem Estava ben amagada. Havia passat al seu costat i no l'havia vist.

Un altre tram llarg fins la 14, però relativament fàcil. I a partir d'aquí ja enllaço sense més problemes les fites que resten fins la 18. Tot de nou amb força pujada. Al final han estat 2-23-24 i 27 de 31 acabats. Crec que m'he agafat la cursa amb massa tranquil·litat, però ha estat una bona cursa.

Ahir vaga de mestres, un dia estrany a l'escola pels mestres que vam fer l'opció de no anar la vaga i anar a treballar, en un centre mig buit pels mestres que van exercir el seu dret a fer vaga i els alumnes que no van venir a l'escola.

I després venen les valoracions, com sempre cadascú porta l'aigua al seu molí. Cap de les declaracions em sembla realista, tots plegats són sempre massa triomfalistes. Però sobre tot, no m'agrada gens l'actitud prepotent del Conseller, més aviat em molesta. Tot el recorregut de la LEC fins a la seva arribada al Parlament ha estat un recorregut fosc, ja que malgrat que s'havia anunciat que hi hauria un debat sobre la mateixa aprofitant les possibilitats de les noves tecnologies no ha estat així.

Altres lleis de reformes anteriors havien estat el fruit d'un període d'experimentació i d'un ampli debat. No serà així en aquest moment, ja que de un document de bases hem passat a la proposta de Llei i ara el debat està en el Parlament i ja veurem que en sortirà d'una qüestió ara ja està en mans dels pactes polítics. No tinc massa confiança que finalment sigui massa útil pel treball diari de les escoles.

Aquest mateix camí fosc és el que segueixen les diferents lleis, normes i instruccions que elabora aquesta Conselleria, la major part de les mateixes publicades al DOG en període de vacances, fet que recorden a altres temps. Veiem alguns exemples:

1.- El nou currículum es va publicar a final del juny de 2007 per començar-se a aplicar al setembre de 2007 en el cicle inicial i sense haver fet una distribució del mateix als mestres que l'han d'aplicar (de fet encara no ho han fet) i ni haver previst cap tipus de formació específica pel mateix. Resultat cadascú fa el que pot que ja és molt, però l'únic que s'han generat són molts dubtes. No ha servit per millorar res, ni per canviar gairebé res. Estem com estàvem, però amb més interrogants

2.- La nova avaluació a primària. S'anuncia als mitjans de comunicació (novembre 2007) que hi haurà un nou model d'avaluació abans de que la llei vegi la llum (desembre 2007) i quan la llei veu és tan ambigua que cada centre fa el que pot per adaptar-s'hi. Acaba el curs i les escoles encara no saben exactament quin són els nous documents (expedients, ...) que s'han de complimentar. La normativa sobre els mateixos surt al juliol de 2008. És difícil d'entendre aquest desgavell. No era possible publicar aquestes normes a temps ?

3.- El Projecte Lingüístic del Centre. Portem dos cursos darrerament del mateix amb aplaçaments i més aplaçament sobre el termini del seu lliurament. Després de dos cursos encara no sabem exactament quan s'haurà de lliurar i exactament que haurà de ser. Els centres que ja l'han fet es poden trobar amb que igual el tindran que refer. Ja ho diu la dita: fent i desfent aprèn l'aprenent. Quantes hores malgastades per no res.

4.- El Pla Individualitzat pels alumnes amb necessitats educatives especials. Fins ara per aquests alumnes els centres en alguns casos elaboraven els A.C.I. (Adaptacions Curriculars Individualitzades). A partir de les instruccions d'inici d'aquest curs sembla que el que cal fer és diferent i rep també un nom diferent, però ningú pràcticament sap que és això dels plans individualitzats ni tal sols els professionals de l'EAP que són els encarregats d'assessorar als centres en aquests aspectes.

Dóna la impressió que en aquesta Conselleria no hi ha unes directius clares de cap on anem. Mentrestant les escoles treballem el millor possible tractant de formar ciutadans. És tan complicat elaborar unes normes coherents que facilitin la feina enlloc d'entorpir-la ?

Portem molts anys reclamant autonomia pels centres i també fa temps que el Departament ha anat progressant cap aquest camí. La LEC és un pas més en aquest camí. Que els centres tinguin autonomia té els seus inconvenients, ja no tots els centres serem iguals. En realitat mai ho hem estat. Volem la uniformitat dels centres, ser tot iguals ?

Les escoles amb projectes, amb ganes d'innovar tindran més recursos i diferents en funció dels objectius del seu projecte. Si els projectes es generen des dels propis equips docents que han de portar endavant els centres aquests s'adequaran a les diferents realitats de cada centre. Sembla que això no ha de ser dolent.

Ara bé la utilització que es farà d'aquests recursos extres serà avaluada. Això de ser avaluats no ens agrada. Tampoc entenc perquè. Atribuïm intencions malèvoles i sancionadores a l'avaluador. L'avaluació forma part de la nostra tasca i per tan nosaltres també hem de ser avaluats. Ser avaluat no és en si dolent, simplement ens ha de servir per millorar en la nostra tasca del dia a dia. Quin problema hi ha ? No avaluem també nosaltres als alumnes ?

També fa temps que reclamen unes direccions fortes i amb autoritat, sobre tot, pel que ens interessen. Quan la direcció es mostra autoritària en la línia del que pensem ja ens agrada i fins i tot li exigim que ho sigui: per tal que ens treguin de sobre aquell company que no compleix i ens molesta, per tal que ens defensi davant d'aquella família que ens crítica o ens vol denunciar, per tal que aquell company que fa bona feina al centre i no té la plaça definitiva a l'escola es pugui quedar a treballar a l'escola el proper curs, .... Això fa temps que es fa així, i a més demanem que sigui així. Volem les avantatges d'una direcció amb autoritat però rebutgen els seus inconvenients. Diem és perillós que tinguin massa poder. Realment sabem el que volem ? També hauríem de reflexionar per quina raó hi ha tan pocs mestres que vulguin accedir a la direcció dels centres.

La LEC ofereix un marc general i dependrà molt de com s'apliqui en cada cas concret. Com qualsevol llei la seva aplicació té diferents possibilitats d'aplicació. Caldria fer un esforç per no veure simplement el seu cantó fosc.

No hi ha mobilització de l'ensenyament públic que no estigui emmarcada dins d'aquesta gairebé eterna polèmica entre ensenyament públic i ensenyament concertat. I la vaga del proper dijous no en queda fora.

Treballo a l'escola pública, estic per l'escola pública i els meus fills han anat sempre a l'escola pública, però fa molt de temps que penso que aquesta polèmica és estèril i no ens porta en lloc. No em preocupen gens els diners que rep la concertada. M'agradaria un govern que apostes decididament per l'escola pública però em preocupa molt més que el govern posi l'ensenyament com un element prioritari de la seva política i ho demostri dedicant-li molts més diners.

Crec hi algun tipus d'interès en atiar d'alguna manera aquest enfrontament entre les escoles públiques i les concertades. Jo també he treballat a l'escola concertada (d'això fa ja molts anys) i allà hi tinc una bona colla d'amics i mai he observat massa diferències entre unes i altres. De fet l'escola pública té de llarg molts més recursos tan humans com materials.

Pensem que estem en un país en que prescindir de l'escola concertada voldria dir tenir que construir molts i molts col·legis en moltes zones del país on aquests escoles fan un veritable servei públic, i, fins i tot, arriben a ser majoritàries. I encara que a alguns no agradi estem en una societat que permet als pares triar l'escola on volen portar els seus fills. I una de les opcions és l'escola concertada.

Ja n'hi ha prou de fer crides a la mobilització en nom de l'escola pública i enfrontats a l'escola concertada. El que vull és una escola de qualitat i molta més inversió per tal que pugui ser així. Hi ha escoles públiques i concertades que fan bona feina i escoles públiques i concertades que no fan tan bona feina. La diferència no està entre escola pública i escola concertada ni entre mestre de l'escola pública ni mestre de l'escola concertada sinó entre la bona escola i la escola no tan bona i el mestre eficaç, eficient i competent i el mestre menys eficaç, menys eficient i menys competent i d'aquests en troben a les dues tipologies d'escoles.

Ja s'apropa la data de la convocatòria de vaga dels mestres en contra de la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) per part de CGT, USTEC i STEC. Com és força habitual s'ha trencat la unitat sindical d'acció, ja que CCOO i UGT juntament amb FAPAC, FAPAES i MRP convoquen a una manifestació unitària davant del Parlament de Catalunya pel dia 30 de novembre. D'alguna manera les dues convocatòries estan d'acord amb els motius de les mobilitzacions però utilitzen estratègies diferents per demostrar la seva protesta.

Com gairebé sempre els sindicats em deceben. Convoquen una vaga, aquell cop unitària contra el document de bases de la futura llei d'Educació de Catalunya i és un gran èxit. I després podem dir que es passen 9 mesos discutint entre ells i sense fer cap proposta. No aprofiten que les mestres estem emprenyats, refreden la situació i ara, quan s'inicia la discussió parlamentària de la llei ens volen mobilitzar de nou. Ens volen portar al seu toc de xiulet.

Segurament la LEC és millorable i en una part dels seus articulat si més no discutible. Però una vaga és la millor estratègia per canviar-la ? Hem de tenir en compte que és una llei que ha de passar el tràmit parlamentari, i que els parlamentaries han estat escollits pel poble de Catalunya per elaborar les lleis. Aquest és el nostre sistema de funcionament com a societat, encara que possiblement també això sigui millorable és així, fins que no siguem capaços de trobar una altra manera.

Aquest matí m'envaïen tots els dubtes. Les previsions eren de pluja intensa i en el camí cap a Mataró hem travessat dues zones on la cortina d'aigua gairebé no deixava veure la carretera. Arribem a Mataró i no plou. Tenim temps de recollir el pitrall i saludar a alguns companys sense mullar-nos. Però ja torna a ploure. Esperem el moment de la sortida dins del cotxe. Torna a parar. Així serà tot el matí. Ruixats forts amb estones sense pluja.

Puc escalfar sense mullar-me, però abans de començar la cursa ja es posa a ploure de nou. És la penúltima cursa de Copa Catalana i si faig primer i distancio al segon en la general ja tindré la primera posició assegurada. És per tant una cursa important.

La sorpresa serà al recollir el mapa a la sortida. És més curta del que hi havia anunciat a la web. Ha passat de 5100 metres a 4200 i de 20 a 18 fites.

Després de les dificultats que les primeres fites m'havien donat en les darreres curses ja havia decidit prèviament que sortiria lent i assegurar. I així ha estat he corregut fins el triangle, però un cop allà m'ho he agafat amb calma per no cometre errades i començar amb bon peu. Estic a la fita 4 i sense errades i plovisquejant una mica.

Camí de la 5 trobo una fita que no és de les meves encara que també estava dins d'una rassa com la que cercava. Unes tanques i uns vivers propers em serveixen per reorientar-me i trobar la que busco. Comença a ploure fort, però vaig molt concentrat camí de la 6 per sota d'una línia elèctrica. Cau un autèntic diluvi. Continuo bé fins a la 7 i a la 8. En aquesta em trobo amb el Mariano, el que va segon a la classificació i que havia sortit 18 minuts abans que jo. Ja ho tinc al sac. Ha parat de ploure. Només tinc que vigilar de no cometre errades greus.

Tot va bé. La 11 em costa una mica ja que confonc una pedra que trobo amb d'altres que estaven dibuixades al mapa, però rectifico. Ja la tinc i també la 12 i la 13. L'elecció d'itinerari per arribar a la 14 és important. Sospeso diferents alternatives i opto per la que em sembla més directe. Em va bé i entro en el tram final de la cursa. Camí de la 16 em despisto una mica. Però trobo de nou al Mariano i també al Josep Mª Dedeu que havia sortit 9 minuts abans que jo. Ara ja només es tracta de córrer fins arribar a les dues últimes. Un bon sprint i encara arribo un segon per davant d'ells. Guanyo la cursa i la Copa Catalana després de 13 curses i a falta d'esperar la publicació dels resultats oficials.

Ha estat una temporada llarga però la satisfacció final és gran.

Tot va començar quan vaig llegir que aquest any la marató de Sant Llorenç Savall pujaria a la Mola (Sant Llorenç del Munt). Fa més de dos anys i mig que no corro cap marató. La meva darrera va ser la Marató de Barcelona de 2006.

Em presento a la línia de sortida amb pocs kilòmetres setmanals (entre 20 i 30) des de mitjans de setembre, per tant la meva aspiració és simplement acabar-la el més dignament possible i sense grans patiments. No tinc cap objectiu específic de temps però calculo que 6 hores estaria bé. Això significa portar un ritme de 7 km. per hora. Serà la meva 14ª marató i la 3ª de muntanya. Les altres ja queden molt lluny en el record: la segon edició de la marató de Sant Llorenç de Savall el 1996 amb un temps de 4-25 i la mítica x-trem-marató de l'Aneto de 1999 en 7-37.

A la sortida em retrobo a un munt de companys amb els que feia temps que no coincidia, mentre recullo el pitrall i em preparo pel moment de començar aquesta nova aventura. El temps passa ràpid i ja estem en carrera. M'ho agafo en calma i porto al darrera les bicicletes que tanquen la cursa. En els primers kms. formem un grup força nombrós i anem petant la xerrada sense pressa.

Aquesta part de la cursa és força ràpida i la comparteixo amb el Dennis fins que arriba un moment que no puc seguir el seu ritme i em vaig quedant sol.

Porto dues hores de cursa. S'ha acabat la part més fàcil de la marató i afronto la pujada a la Mola. La faré sol, la major part d'ella caminant, però també corrent en alguns trams. Aquí trobem a molta gent que ha sortit a fer la seva passejada dominical. Passo la mitja marató aproximadament amb 3 hores. Això vol dir que al final seran molt més de 6 hores.

Ja soc al cim, amb 3-30 hores de cursa. Quan estava a punt per seguir arriba el Xavi i esperem l'arribada de Xavi Miquel i Pau.

Continuem fins el Coll d'Eres sense esperar que acabin el seu “avituallament especial”. Allà ens tornem a ajuntar. La baixada fins la Font del Llor es fa eterna i cal anar amb molt de compte ja que les cames no estan per baixar amb alegria i hi ha algun tram perillós.

A l'avituallament del Marquet de la Roca ens atrapa el Jaume, l'home de la organització que tanca la cursa. Prenem la decisió d'anar junts fins el final. Som 6: Xavi, Xavi Miquel, Pau, Jacint, Jaume i jo mateix. Sabem que ens esperen 12 kms. amb quatre pujades fortes i que anirem tancant els controls. Només hem de vigilar de no arribar fora de control.

A les pujades caminem, i a les zones de pla i baixada trotem. Els kms. de pujada ens surten entre 13 i 15 minuts i els de pla i baixada al voltant de 7. En els avituallaments ens reagrupem, sobre tot, el Xavi que porta un millor ritme que la resta ens espera amb paciència. En Jaume és de gran ajuda pels seus ànims i per les explicacions que en tot moment ens fa del recorregut que tenim per davant.

Arribem al darrer avituallament i per fi trepitgem asfalt. Ja gairebé no sabíem que era aquesta superfície. Només falten 2 kms.

Fem els darrers metres pels carrers del poble tots junts i creuem la línia d'arribada en 6-53. Què bé que ho hem passat!

Jo us conjuro, germans meus, sigueu fidels a la terra i no creieu a qui us parlen d'esperances sobreterrenals! Són emmetzinadors, ho sàpiguen o no.

Són menyspreadors de la vida, són moribunds i estan ells també emmetzinats, la terra està cansada d'ells: Tant de bo desapareguin!

En altre temps el delicte contra Déu era el màxim delicte, però Déu ha mort i amb Ell han mort també aquests delinqüents. Ara el més horrible és delinquir contra la terra ....!

Així parlà Zaratrusta

Friedrich Nietzsche

Els alumnes estaven expectants i feia dies que a cada classe d'anglès preguntaven per la Jas, la noia que havia ser la nostra auxiliar de conversa al llarg d'aquest curs. Ens va venir a conèixer i a presentar-se el dijous 2 d'octubre i havia de venir i entrar a les classes el dimarts 7.

Era l'hora i no arribava. Vaig començar les classes de la jornada i vaig deixar dit que m'avisessin si arribava. Però al final del dia encara no havia vingut i tampoc teníem cap notícia d'ella. Estava una mica preocupat pensant que li podia haver passat alguna cosa. Un cop a casa li vaig enviar un e-mail que em va contestar d'immediat. Al matí s'havia confós de tren i un cop es va donar compte va tornar cap a casa, però la sorpresa va ser majúscula quan vaig llegir que se li estava fent molt feixuga la seva adaptació al país hi havia decidit tornar a Califòrnia, casa seva.

Vaig contestar l'e-mail tractant d'animar-la i l'endemà vaig informar al Servei de Llengües del Departament. Ells també tractarien de posar-se en contacte amb ella.

Han passat els dies i ningú ha rebut cap resposta de l'auxiliar de conversa. Suposem que ha tornat al seu país i a nosaltres ens ha deixat amb un pam de nas. Encara que pensant-ho, és millor que marxi abans de començar la seva tasca a l'escola que amb aquesta ja un cop començada. Ara bé, segur que hi ha una millor forma de fer-ho.

Els alumnes ja ho saben i ara restem a l'espera de tenir sort i poder gaudir d'aquesta bona oportunitat en una propera ocasió.